Les Faules de n'Arquimbau Cuca (24-25)

XXIV

(Faula del geni de molt mal gènit.)

Amb la fragilitat de son cervell, amb qualque proto-aneurisma destraler que el deu haver sovint a trenc de tomb avall, bo i fent-s’hi doncs tanmateix maratoniana violència, remarqueu al seu racó el solitari geni brostejant i fullejant incessant a ingents volums on sovint no troba trops greument equívocs que el jaqueixen altament escandalitzat i indignat; amb aquella seua indignació, més val que ningú no se li atansi; fa terribles torts a tothom qui part la voreta no cometen la imprudència d’aparèixer-l’hi. «Interromput en mes meditacions i estudis, esdevinc imprevisible. A frec d’esclat, soc capaç, abans no veure’m envaït per les volcàniques foguerades, els explosius daltabaixos sens dubte provinents d’un envitricollat sistema cerebral massa excitat, d’aixecar-me llarg i curt, i fort i fluix, i fosc i clar, i lleu i dur, anar, lluny i prop, a trobar i a fer petar els ploms, perquè s’aturin d’una reputa vegada màquines, xerrameques, motors... Tot el que bruny, brunz, enlluerna, eixorda i distreu, al rec!»

Fins que ell mateix, enteniment tornat al tresc fressat on l’herbei groc tou li duu trams de remembrances on tot d’una, bo i trescant, copsava a la perfecció, i en desvelava tot l’entrellat, d’una resolució científica fins ara per a ell obduradament recalcitrant, reconeix que deu exagerar, i es diu, «Arribat fins a la mateixa extenuació de certs arbres a l’hivern, haig ops de descansar, talment com qui eixivernés, pel cap baix doncs durant dos o tres mesets o més».

Se’n va a la masia buida d’un confrare tan sagaç i tan ignorat i calumniat com ell, ambdós gegants de la pensada — «De la pensada... i de l’acudit? Què il·lumina més? Els de més de cops la pensada, mes ocasionalment per què no pas l’acudit? Fóssim justs, cavà?»

I s’hi troba a la masia que qualcú ja hi rau, un tal Juny Çavil·la, pagès també encarregat de l’hort i qui avui (l’endemà o l’altre) li fa de guia, i qui es veu que s’ha tornat espontàniament micòleg, i li diu que, «Doncs no; no trob pas enlloc ni brot ni bri de verí en cap dels bons bolets que em duus.» El geni, en Sergi Celrà Bol·lard, allò, aquell estrany cent per cent de seu encert, creu que per força, si doncs no ets un altre d’aquells babaus tan crèduls qui empastifen el món, t’ha d’aixecar sospites, fortes o fluixes poc que ho sap, i es diu, conseqüent, que segons. «Supòs que segons la quantitat d’espècimens alfarrassats per aqueix pollós savi nou de trinca sortit de les silvestres fondàries.»

En acabat d’una dispèpsia tanmateix gairebé previsible, en Bol·lard decideix fer-se ell mateix el tec. No se’n fia ni mica d’en Çavil·la. Al contrari, li diu que per fer-se salut, es triarà ell mateix la teca, les verdures, les nous i els fruits de la terra munífica. I la vida al camp, al capdavall, però, hom se n’uja. Els mesos d’hivern, estàtics, arriba un moment que amb prou feines varien gaire. D’enfit o empatx, dejuni se’n segueix. Com de dejuni, del fartaner les fal·leres.

I hom és clar torna a refugiar-se als bons llibres, nodriment de ma fervor. Què altre de més valuós a la vida que habitar i viure en més de vides que no pas la teua? Les vides dels qui, generosos, hi exposaven llurs coneixements, llurs descobertes sobre els secrets del món natural, les veritats de l’ésser a l’univers, o de l’ésser de l’univers mateix, res de més essencial per a la humanitat altrament tan engalipada per gavadals i gavadals de falòrnies dels criminals qui pretenen conèixer re sense no re conèixer, només perquè són uns maleïts folls il·luminats per les forces ocultes de l’inexistent — i això si els fictes il·luminats no són, com prou sovint prou són, uns aprofitats entabanadors de la credulitat dels sempre acollonits imbècils!

I àdhuc, de més a més del volum erudit, per a afegir material vital al cabal vital teu, llegeixes també ficció, els escriptors exposats, escorxats, perquè n’estudiïs la matèria que els fa, llurs secrets revelats, llurs exigències, llurs experiències, llurs habilitats. Tot s’hi val. El llibre dens, i el llibre lleuger. Segons la saó que et recorr el cos, te’n convé d’una mena o d’una altra. Mai te’n pots estar gaire estona. La set de coneixement t’hi impel·leix. Has d’allargar el braç i prendre per infal·lible remei qualsque grans de pebre de saviesa d’una lleixa o altra de la biblioteca.

I si n’acabes el recapte, per què no t’arribaries a les llibreries i biblioteques més guarnides de la ciutat?

Vers la ciutat dels prestigis, doncs. Tret que vigila-hi de valent, mai no saps què t’hi trobes de cop-sobte. Les monstruoses aparicions amb coroça i sense. Els malentesos prodigiosos, ensems brutals i insidiosos. Llavors, per ta dissort, pitjor. Les fastigoses ressonàncies dels comissaris polítics, llur horrorosa dogmàtica merda. I les hordes d’adoctrinats intrusos. Fètids ramats de canfelipútrids canfeliputridjant. Esparpalls d’espantalls molt carnissers. I tots aquells insituables xerrics, grinyols i garranyics arreu molt sospitosos. Tant se val, us dieu, «Sem savis i els savis tot ho sobremuntem, habilíssims. Que se’ns enrabiï l’enemic inútilment i infructuosa, com sempre, i que foti doncs tant de rebombori com pugui. Hom sense por, tant se val, amb el visor fixament ficat al premi, i amunt, tret rere tret, occint cada camí la cuca qui nou.»

Marfull molest, no es mereix ni el més petit bellugueig de desdenyosa mà. El tifa tifeja, i el savi rebutja i menysprea, només interessat a acabar la feina de dècades i de centúries, i no gens concernit amb les fades collonades dels pudents sorollosos innombrables idiotes de pertot. Podrits indígenes envescats per patògens forasters, i en canvi capficats no pas per això, ans per absurdes i irreparables camàndules.

Se li apareix a la porta de la seua cambra n’Alaric dels Malucs, l’ordinari lleig, tothora remugant absurds monòlegs, amb posat de ximpanzé malparit i geperut. És clar que res més ordinari que un ordinari que va ordenadament repartint paquets. Tret que aquest, és conegut, és molt amic de la demora, de la procrastinació. Calmós, calmut, amb l’arròs que poc mai se li socarrarà. I amb això es perd sovint, petaner, entre dos foscants, en somieigs de cendres i llimutges. I escolta sempre les mateixes estacions de ràdio que reparteixen fems pudents per a afegir als malaguanyats cervells dels imbècils fanàtics.

A en Bol·lard li ve basca de veure’l, li fa fàstic de sentir-lo, ni se l’escolta, no en fa cap cas. És algú qui el vilipendiaria, que li retrauria, ignar, la poca diguem-ne solidaritat, el seu tarannà asocial, la seua manca de desfici d’emprenyar la gent, com ell, el tifeta repulsiu, qui no es pot aturar de xerrar sense dir re. I et titlla d’amoral i d’incrèdul i de mancat de religió, i de tota una tirallonga de paraulotes similars, tot de ximpleries d’aqueix coll, les mateixes buidedats i merdegades de sempre. Espúries raons, fules enteranyinades il·lacions, tergiversacions laberíntiques. Excuses de criminal, de croat, de devot sens mig dit de front. Tenebror cerebral sense escletlla de llambreig lògic. Profètiques cagarel·les, súmmum de l’estupiditat. «O és el súmmum de l’estupiditat la ficta importància que donen a quelcom tan abstrús i estruç com l’honor que en diuen? L’honor? Quina bogeria posar en cap risc la vida per quelcom de tan comú com un cony!»

Sempre que s’ha jaquit caure entre la patuleia, s’hi ha trobat. No és doncs pas aquell ni el primer ni el darrer qui t’acusarà de tot això. D’egregi, de cregut, de gramàtic. El món en pateix un flagell, belleu, qui sap, ara mateix, si definitiu. Tots els mitjans electrònics que semblava que podien servir per a afegir enteniment a la plebs idiota, no han servit al capdavall sinó per a idiotitzar-los encar pitjor. Els rics se n’han apropiat i els han fets rajar, perquè hi popin adelerats, la mateixa brutícia religiosa, militarista, destructora en general. L’estupiditat que hom hauria pogut pensar, belleu amb molta de bona voluntat, potser desarrelable, s’ha arrelada actualment amb més d’embogiment.

Cruels com tots els covards, es pensen molt creients i patriòtics, i rectes i morals, molt cofois d’ells mateixos en llur pregona imbecil·litat, bofiescs carrinclons àvols cagats; no hi ha re a pelar-hi. Cal que n’evitis tota mena de contacte. I no cometessis pas l’error de gosar de demanar-los respecte. Els tifes del món (n’hi ha arreu munts i munts, de totes les edats i races, n’hi ha que és, com dic, un flagell inestroncable), els tifes i trinxes i tinyetes, els baboies embaboiats amb nocions d’idiota, dic, “respecte”, poc saben què collons fora, ni què deu voler dir, prou us desconeixen tant el mot com tot allò que connotaria.

Se t’escandalitzaven, meuques pusil·lànimes, i tan forts i ben parits i plens de raó que no es creien!

Entre calúmnies i oprobis, les disbauxes i els etzigoris es desenrotllaven, sòpits, als foscs xibius. En xibiu en atzarós atzucac, hi aücaven els valents. Eren impossiblement durs de batre en qualsevol contesa, deien, i «Aür! Aür! L’estrany és nostre!» I se’t llençaven sobre per a esbocinar-te impunement.

Et diuen d’inguariblement romàntic, d’aglòs, d’adust i callat, d’esquerp i àrid. De subreptici com fantasma, de suspecte bruixot sots feréstega ombrel·la. Un científic no gens eròtic, recony! «No fa cap cas de les dones ni els jocs/ Ni de les rucs merdetes militars/ Ni re doncs que fa contents els badocs.»

Els tifes s’agrumollen monstruosos, i llur pudor de putrefacció així augmentada els fa feliços tots plegats. S’hi rabegen i llavors, quan millor no es troben, entusiasmats, vehements, cascun dels tifes es fa brotar, detestables, els vuit tentacles del pop i, gregaris, promiscus, autoritaris i obedients, es toquegen i es salivegen, convencent-se més i més que en tot són els millors dels millors, els benaurats elegits, absoluts detentors de les últimes veritats, fins que, cervells podrits, d’aquesta manera ara manta vegada repodrits, formant hòrrida horda, surten extasiats a tot anorrear-ho, car no han entès re, i doncs cal que tot l’ignorat desaparegui. Allunya-te’n. Quan l’horda es forma, fots el camp ben lluny. Tota horda adora la mort i la insalubritat; desesperadament cerca l’horda la buidor del paisatge arrasat, inservible, enverinat per la ignorància, sense brot de benignitat, i on res d’intel·ligent doncs no pugui mai tornar a créixer, amb la perseverança, obscuritat, solitud i bondat del geni sol, escapolit enjondre, sempre enjondre, fins qui sap on, segurament l’indret més inhospitalari que no has pas sabut trobar, ombra incansable per abruptes fosquedats, amatent als detalls de la tan traïda natura, nodrint-te de la coneixença que existeixes només amb el precari permís de la natura, la qual tu en canvi no trairàs mai; tu, ínfima forma que cap horda no veurà, metamorfosat en arbre, roca, font, núvol, liquen, pluja, llamp...

Torna-te’n cap a muntanya; la cofurna aïllada i silenciosa, anònima i inconspícua, et forneix seguretat. Cal sempre fugir vers el sopluig.

Tota vila és feraç conreu de malvestats i malalties. Amb què més t’apedregaven? Llur odi orb. Qui se n’avindria? Esgarrifós, esborronador. Per què permetre’ls-ho. Caldria ficar-se, biliós, en cunç. De batalla. Prest a la violència. Al contraatac. Hom llavors s’entenebreix. Esdevé tan pec com ells. I es fa occir, abonyegar, estabornit, atuir, per la polièdrica voluda ximpleta i obnubilada. Ridícules cutimanyes, cascuna colpint-te, fiblant-te, horrorosa, fotent-te tot el mal que pot. Sacrifiques el cos. Astoradores commocions. Aurèoles, músculs, tripes, somriures, orificis, tot hi passa, pel garbell sangós de llurs esmolades armes. De genollons i sanglotant, el cap et rodava. El món catxa damunt teu. Entres a la tenebror sense sortida. I encar et ressonen les orelles. Llurs renecs i maleficis. Llurs malediccions. Perquè no et volies imbècil, i cometies l’error de demostrar-ho. Negligires la dissimulació, tan necessària en un món envaït per l’estupiditat indesarrelable. Darrer udol de mort fet un plec destarotat damunt el fang.

Les injúries, els insults, del vulgar. Per exemple del barbàric no ningú n’Alaric dels Malucs, ordinari simiesc; un altre pàmfil ordinari, indiferent element de la púrria descartable, li haurien (a ell, savi intacable:) (intocable i inatacable) de tocar mica el voraviu? Fora d’esperit feble i extraviat. Al contrari, cal trobar l’equilibri i mantindre’l. I prou. Senderi és el que cal. Ni massa poc ni massa. T’agreujarien debades l’òntic desfici ja prou natural per a una persona intel·ligent. En canvi, fan riure, datspelcul fanocs. M’han dit tot això, i instantani me n’he oblidat, car qui vol perdre el temps en la bordadissa de l’efímera gossada? Només l’eviterna matèria dels genials talents m’esperona a continuar respirant. No valdria pas la pena si només romanguessin totalitaris imbècils a l’exhaust tòxic globus, per la més estúpida follia ara sollat sense cap ambigüitat, zoo calamitós amarat d’iniquitats infinites, amb els mateixos indolents residents de sempre, privats de tota ardidesa, infectes generacions qui es repeteixen incessants. Abstén-te’n tantost puguis, tol-te’n, arruix, oixque! Atxanta, xapesca! Pren el bobiot, esborra’t, esborra-te’n, te n’ostes; ja t’hi veus, desant-te ben lluny, ben lluny; i dius mai pus, mai, mai pus.

«Les distàncies són higièniques,» anava dient, patim, patam, patum, content per la decisió presa, i de més en més badabocat bo i absorbint l’aire de menys en menys corromput. I au, som-hi, així anar fent... Tret que...

Amblant vers l’estació, prou a prop, se n’adona tot d’una que no pot. El seu demble esdevé de més a més feble, curt, dubtós... S’adreça vers un arbre prim de la vora, s’hi abraça, i a poc a poc va lliscant tot cargolat a l’arbre fins a romandre fet un nus al voltant de la soca, damunt el polsegós escocell, la pedregosa i llorda garangola. Enfonsat, decúbit, amb un filet de raó, infereix que segurament el mos més tendre de son cervell s’ha vist traïdorencament mossegat pels queixals tots boteruts de la sedega rancuniosa enemiga sang.

Ho oblidarà ara tot? Tot aquell dens coneixement emmagatzemat a les ben acunçades lleixes i als piramidals prestatges cerebrals ara doncs enderrocats per la perversa goludam de la sang...?

«La sang enfurida i urpejant, aterridament eixint de polleguera... de gatonera... d’embornal... de broc d’aixeta... de bonó de safareig... de boca d’albelló enmig de la carretera... del mateix clotet on hauries enfonsat l’engrunadís garçó de l’arbret on soc... i de tots... de tots els forats del món...? Caldrà...? Caldrà doncs tornar a començar...?

«Tornar a començar? Només si sobrevius, tanoca.»

Sí. Només si sobreviu, ep; només si sobreviu, és clar, és clar, evident.

(>>>)

XXV

(Faula de la perpètua Futilitat — o de la Mort disfressada, com sol, d’Escombriaire.)

Noieta amb capell verd, d’home. Amb no sé pas per quin novell esmolat algoritme, l’atmosfera, fins ara mateix lúgubre i glauca, esdevenia a l’hora del bo de son funeral inefablement assolellada. Una flama que anava d’horitzó a horitzó s’havia encesa al cel on les colors es precipitaven en un entusiasme delirant per a fer-se cascuna veure. El costellam de cascú dels parroquians assistents, de primer estretit de basarda, ara s’expandia rítmicament a irreprimibles riallades.

En Catul us ve a l’esment. «Ai, n’Ameana, puella refotuda!» Tret que qui en sabria el nom de veritat abans no hi col·loquessin la llosa?

El verd capell d’home (un bolet d’ala curtíssima) de l’anònima noia, mentre la instal·laven tendrament de bell nou al ventre avinent de sa mare la terra, com verd follet o cutibut, es bellugà (el bolet) nerviosament, com qui diu pessigollejat per cap polsegós diablotí disfressat d’estret torniol d’invisible vent de migjorn. Me n’adoní llavors que el barret verd era ara un liquènic barret. Un barret rodó fet de liquen, i que, tot i els estireganyaments invisibles, no se’n volia pas anar, no volia escapolir-se, s’arrapava al cap de la noia com els líquens s’arrapen als troncs dels roures del cementiri. Tremolen de riure les fulles de la pollancreda, mentre qualque ridícul bruixot diu sos estranys precs. Ritus eixelebrats celebren algunes de les assistents, qui es despullen de llurs pells d’animalots i, perdent amb l’excés aparentment el coneixement, romanen en acabat glaçades part de terra, amb l’esplèndida rosa d’un vermell molt viu de la mala setmana que els raja tràgicament entrecuix avall. Totes plegades, les esvaïdes, desmaiades, devotes, vora l’estanyol amb, a part del negligible (i inevitable!) personal amèbic i placozoic, els triops catafractes (abillats ells amb lluents vel blancs) i els celacants de llacuna no gens desmemoriada (acompanyant ells el compàs amb llurs cadencioses bombolles celacantines), tots plegats, peixos i amfibis i crustacis neandertalians, fent-hi com ara de vestals, i alhora de quasi muda coral cantaire... Quin panorama per a emmarcar en fons de gran oblong mirall rere les rengleres d’ampolles en claferts prestatges, en cap ‘saloon’ del dinou al ‘far west’, vós!

Mon pare i eu ens ho esguardàvem admirats tocant la vorera de l’esglesiola on raïa el campestre cementiri. Una setmana en bicicleta amb mon pare pels voltants de Xicago, allò a tothom els restaura l’equilibri. Havia tornat a casa desconfit, i l’havia trobat (mon pare) al garatge acabant d’apariar l’automòbil. Ma mare era dalt. Mon pare, amb un aire de completa naturalitat, m’ha proposat, en veure’m tan pansit, segurament sabent que tornava bo i havent fracassat en tot, i sense un cèntim a la butxaca, havent hagut de caminar, per comptes de poder prendre cap tren ni autobús, mil cinc-centes milles (collons, aviat és dit), i només pensant en poder menjar i jeure, que no m’ho pensés més, que l’acompanyés, que ens divertiríem i podríem enraonar, d’home a home, sense dones ni altres noses. Que pedalant xiularíem barroques cavatines, i esguardaríem apaivagadament els paisatges, i els ramats i les granges i llogarrets. I potser ens trobàvem i tot amb episòdics espectacles on cap llampurneig mental de valent no ens instruïa. Sí, home, ja ens aturarem a cap hostal de la carretera a fer-hi de seguida un mos, fica-t’hi, som-hi. Au. Tots dos a cavall de les enriallades bicicletes.

Retallats nítidament a l’horitzó de ponent, mon pare i eu, amb els culs doncs als seients de les bicicletes, que repengem amb un peu al cantó de la vorera, vora l’estanyol, no gaire lluny d’un dels grans llacs, gratant-nos cascú ara i adés la no gaire neta barba d’estopa, de trast en trast mormolant qualsque versets inapropiats musicats p’en Verdi, era palès al cap d’estona que ens recava d’haver-la vista com la colgaven, la puella malmenada, la noieta del barret fet amb el prim greix de les teranyines ensinistrades per a l’efecte. N’hauríem aquesta nit segurament malsons. Barrets verds pertot de vellut, de feltre, d’aranya gegantina... I ara que hi pensàvem, aranyes, xinxes, puces.... Ep, que ja tocava, que havíem aviat de trobar lloc on fer non-non, que es feia tard. No s’hi valia a trigar gaire.

Teníem així mateix coll avall que de despendre calerons, no pas mai gaires. Així que endavant amb les prospeccions per a trobar cap ‘bed-&-breakfast’ de bon preu abans la freda nit no se’ns estimbés damunt. Prengueren llavors forta embranzida les nostre elàstiques, joioses, fidedignes, bicicletes. Ma mare, la seua dona, havia estada actriu de vodevil. Sabíem, mercès a sos records, qualsque trucs i tripijocs per a fer feliç ràpidament la gent prou avinent, i generalment, amb això, obteníem bones condicions d’estada per a la nit i el matinet següent. D’ella n’apreníem tota mena d’indirectes, de jocs de mots i de mans, d’engargussaments, de fins o vulgars estirabots (vulgars o fins, aplicables segons la qualitat dels interlocutors). Eu, com un taral·lirot qualsevol: “—Escolteu! Escolteu!” “—Que feu forces quan cagueu...?” Ha-hà. O mon pare, fictament ploramicós, un de sos monòlegs, espigolant còmiques elegies: “—Com digué, entengué i encengué el geni xicagoà: ‘Els qui massa escalfem neurones i astròcits, anicònics, ço és, sense imatges, els nostres somieigs manquen de figures; ai llas, per comptes de senyoretes mig nues i en posicions provocadores, veuríem una proliferació indistinta de ratolins prims i ingenus qui ens escalaven espinada amunt a mossegar-nos el lòbul de cada orella — i com llavors tanmateix no hi gaudíem, vós! Per posar un exemple com cal, hi gaudíem com entomòlegs instal·lats als satèl·lits de Saturn, on es veu que les inflamades papallones hi papallonegen, a tall de nipó, clicant instantànies amb llurs aparells arreu arreu, fins i tot en temps d’afebliment galopant i en hora de carranqueig i tentineig, i doncs de propera defunció.’” Tothom hi dèiem: “—What?”

Aquella setena nit de gairebé ininterrompuda bicicleta, clapàrem retuts psicològicament i física. Com antropòlegs entre els obstacles de les ruïnes dels primitius poblats suara vençuts i anorreats. “Anorreats?” “Que per què?” “Per ‘la força del fat’, és clar.” Un altre ressonant episodi d’atac a tot allò que és net i natural, atac com sempre molt violent, mes únicament provocat per cap mítica noció, ço és, com si fos quelcom degut, com cal, regit pel fat, un fat que mai no ha existit sinó com a idea al cap podrit dels atacants; cuc, corc; la idea del fat és un corc mort en un cervell podrit. I ara, durant el son no gens tranquil, distòpic malson de rel psicotrònica; hercúlies falenes qui ululen tendinoses. Hi ets covardament reassassinant i reenterrant la noieta. La noieta del barret de follet verd, ben lluny ‘d’allunyar-se’n de mon cor’, em ressuscitava tota sencera. Era l’ardida i bella Hipòlita. Hi he estat enganyat pels follets — cadascun de llurs semblants semblant al meu, en més petit i escarransit encar. En la densa foscor, els vacus cutibuts verds et resolen excel·lents trencaclosques d’enutjosa, tot i que irrefutable quiditat. No et serveix, tant de desfici desllorigador, sinó per a tindre’t perdut, desconcertat. Tu qui molt putament saberes adés emblar cinyells i faixes, àdhuc, superheroi, el de l’abominable Hipòlita (la faixa) mentre la portava! I ara et planys mort de por! “Papa, papa!”

Li deia la terror que em duia la noieta ressuscitada i el seu horrorós fat a les meues mans assassines. “La putada amb els eterns (déus o altri) és que quan es van morint es moren eternament, és a dir, són eternament morint-se”, em respon mon pare; “una versió prodigiosament omnímoda de l’ésser és de saber arrabassar la narrativa del moment als cutibuts del somni. Cal viure no pas mai a remolc de la fressa i la xerrera dels maleïts invisibles qui suren i ombregen pels aires malsans d’un cervell qui ha reculat fins als instants avials on tot enteniment romania ajornat fins a passades innombrables extincions, per a atansar-te’n només molt a pleret i molt rudimentàriament al moment actual on et desvetlles. Qui fora tan ruc de balafiar-ne, de malaguanyar-ne, l’accés bo i interrompent-lo cada cop que hom somia? Els somnis són els cops d’escombra del mortífer escombriaire últim. Agaféssim les bicicletes ara mateix, només a cop de pedal, ben actius i desperts, no ens perdem en les cabòries i malediccions dels qui del fons de milions i milions de mil·lennis no ens volen encar presoners.”

Tret que quan m’ho deia, què hi vols fer? Ja era immergit en un somni diferent, ara de simpàtics crustacis antediluvians qui, orquestralment, magníficament avesats, ballaven a tall de meravellosament camades coristes de vodevil. Segur que també ell, de bell nou, en sentir-me benauradament roncar, s’adormí. En tot cas, només de matí, els ous ferrats i les xulles, el cafè i les taronges, ens volien novament de debò homes. Homes qui enraonarien i es divertirien i tot ho equilibraven pacíficament i entenimentada...

O, en d’altres excursions, cabells ja de neu els seus i gebrats els meus, remembrem, i, rostidets al jardinet mateix, gola avall, presos per la cua, seitons i verats sencers; i aixequem el puny rebel amb un porronet de vi negret. Car totes ens han anades ponent, oidà; endegats, esquerats, amansits, babuïns tanmateix encar no gens arrupidets.

Ah, i els matins de bon matí on hom recita sota els ailants albades irrisòries...

D’això en fa ara tants d’anys. Mon pare esdevingut qui sap (qui s’ho creu?) un dels invisibles qui maleïdament t’entrevenen en les denses foscors d’un cos qui se’t deteriora ivaçosament, i de continu ha necessitat de rigorós repòs. Un repòs no pas mai del tot tranquil. No. Amb (és això greu o lleu?) visions i visites nocturnes que prou neguitejarien de mala manera més d’un. I no dic pas qui. Neguits de fosquedat, que se t’eixamenen per biaixos insospitats; per exemple, ara mateix, amb insistents crancs de riu rosegant amb metàl·liques pinces blaves verdosencs barrets d’espessos líquens confegits.

(>>>)